Ucraïna: no ens hem de rendir

auf Deutsch in English en Esperanto en Français in Italiano em Português v Češtině Українською

Crida als caps d’estat i de govern dels països membres de la coalició de Ramstein

Diari ara, 24 de febrer de 2024

Milagros Álvarez-Verdugo, Germà Bel, Paula Dobriansky, Eugene Fama, Francis Fukuyama, Timothy Garton Ash, Sandra Kalnieté, David J. Kramer, Vytautas Landsbergis, Jonathan Littell, Roger Myerson, Steven Pinker, Andrei Piontkovsky, Jean-Pierre Sauvage, Guy Verhofstadt i 500 signatures més

Alguns països europeus continuen oferint una ajuda militar bilateral extremament modesta a Ucraïna. Itàlia, Espanya, Portugal, Bèlgica, Luxemburg i França estan entre els membres menys generosos de la coalició de Ramstein. D’aquesta manera, s’aprofiten de la prodigalitat dels seus aliats, traeixen el seu propi antic lideratge i soscaven la cohesió d’Europa.

L’ajuda militar bilateral de Dinamarca (3.500 milions d’euros), Noruega (3.600) i els Països Baixos (2.500) supera la de França, Itàlia i Espanya. Els Estats Units hi aporten 44.000 milions d’euros, Alemanya 17.000 i el Regne Unit més de 6.000.

L’economia de guerra que va demanar el president francès el juny del 2022 no s’ha materialitzat. Tot i que la fabricació d’obusos autopropulsats Caesar s’ha duplicat, la producció d’artilleria encara no supera els 3.000 projectils al mes. Això és així malgrat que els projectils es consideren una prioritat i que Ucraïna en necessita centenars de milers cada mes.

El volum d’ajuda militar de tots els països de la coalició de Ramstein ha assolit el nivell més baix després de molts mesos, amb 1.000 milions d’euros al mes. Rússia ha augmentat el pressupost de defensa un 68%, fins als 106.000 milions d’euros, mentre que el pressupost d’Ucraïna és de 43.000 milions d’euros.

En aquest context, el debat entre els que volen oferir ajuda “el temps que calgui” i els que argumenten que Ucraïna ha de rebre tot el que necessiti “per guanyar tan aviat com sigui possible” sembla obsolet. Hem de fer les dues coses: oferir armes en quantitat i qualitat, d’una banda, i de manera sostinguda en el temps, de l’altra. I els països que fins ara han sigut els menys generosos haurien de ser els primers a enviar un senyal clar de suport a llarg termini en termes de qualitat i quantitat.

Quatre esquadrons de Rafales per a Ucraïna

Dassault Aviation està disposada a duplicar la seva capacitat de producció, segons el seu director general, Eric Trappier. Si això fos així, França podria proporcionar ràpidament a Ucraïna dos esquadrons de Rafales (24 avions) com a ajuda militar bilateral i, amb l’acord dels altres estats membres de la UE, dos esquadrons addicionals en el marc del Fons Europeu de Suport a la Pau (EPF). Cost: uns 5.000 milions d’euros.

80 helicòpters de combat NH90 per part d’Itàlia

Es pot afirmar amb seguretat que Roberto Cingolani, conseller delegat de Leonardo, s’avindria a duplicar la capacitat de producció de l’NH90. Això permetria a Itàlia subministrar ràpidament una quarantena d’helicòpters de combat i, de nou amb l’acord dels altres estats membres de la UE, una quarantena més en el marc de l’EPF. Cost: uns 3.500 milions d’euros.

Sens dubte, aquests senyals clars animarien altres països de la coalició a subministrar centenars de míssils Patriot, ATACMS, Taurus i Storm Shadow, així com 150 F-16, a més dels 60 ja previstos.

Tal com mostra el Memoràndum de Budapest, les garanties de seguretat no s’acostumen a complir. Avui dia, l’única garantia real de seguretat que podem oferir a Ucraïna és subministrar-li armes en quantitat i qualitat suficients. El dia de demà, “immediatament després de guanyar aquesta guerra”, Ucraïna, tal com ha dit el president Biden, “formarà part de l’OTAN”.

Signants

Milagros Álvarez-Verdugo, professora titular de dret internacional i de la UE a la Universitat de Barcelona.

Germà Bel, catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona.

Paula Dobriansky, ex subsecretària d’Estat dels EUA per afers exteriors.

Eugene Fama, premi Nobel d’economia (2013), catedràtic de finances Robert R. McCormick Distinguished Service, Universitat de Chicago, Estats Units.

Francis Fukuyama, investigador sènior al Center on Democracy, Development and the Rule of Law; director del màster Ford Dorsey en política internacional a l’institut Freeman Spogli for International Studies, EUA.

Timothy Garton Ash, catedràtic d’estudis europeus, St Antony’s College, Universitat d’Oxford, Isaiah Berlin Professorial Fellow, Regne Unit.

Sandra Kalnieté, eurodiputada, ex ministra d’afers exteriors de Letònia, ex comissària europea d’agricultura i pesca.

David J. Kramer, ex assessor del secretari d’Estat dels EUA en matèria de democràcia, drets humans i treball.

Vytautas Landsbergis, ex president de Lituània.

Roger Myerson, premi Nobel d’economia (2007), catedràtic d’economia i polítiques públiques, Universitat de Chicago, EUA.

Andrei Piontkovsky, politòleg, ex membre del Consell per la Coordinació de l’Oposició Russa, Visiting Fellow al Hudson Institute, Rússia / EUA.

Jean-Pierre Sauvage, premi Nobel de químca (2016), catedràtic emèrit de la Universitat d’Estrasburg, França.

Guy Verhofstadt, eurodiputat, ex primer ministre de Bèlgica.

0000